PARTS RESPECTUOSOS O PARTS DESHUMANITZATS ?

Lluitem molt per la igualtat laboral home-dona. Lluitem contra la violència de gènere. Lluitem contra els abusos a menors, … Però qui lluita contra la violència que hi ha entorn als naixements?

Ens costa de demanar respecte en el que hauria de ser un moment meravellós com és el naixement d’un infant.

Ens costa de creure que tenim drets respecte el nostre cos i la maternitat.

Ens costa de creure que tenim el dret i el deure d’exigir el respecte i la protecció del nostre nadó.

Volem que els nostres fills en un futur siguin pacífics i respectuosos, però tolerem que els seus naixements siguin autèntiques “barbaries” i actes cruament violents.

Reneguem de la nostra responsabilitat de mares i els deixem en mans de desconeguts i de protocols dits “oficials” que no tenen raó de ser. Protocols que es segueixen fent tot i les recomanacions de la OMS (Organització Mundial de la Salut) . Protocols obsolets que segueixen vigents malgrat estudis i estadístiques que demostren que aquestes pràctiques abusives no tenen raó de ser. Pràctiques que avui dia se sap tenen efectes psicològics importants i nocius pel nounat.

Qui protegeix la mare en un moment tan vulnerable com és el moment de donar a llum i la maternitat?
Quin organisme recull les reclamacions d’una mare que ha viscut el seu part amb violència i es troba amb el seu cos ferit, amb un nadó per cuidar i uns protocols oficials inamovibles?
Com pot ser que una dona que busca “Assistència” Sanitària es trobi de sobte “sotmesa” a un tractament de part?

Com podem admetre que neixin nens amb espatlles trencades, amb paladars ferits, i amb lesions al cap... etc. en molts parts titllats de normals o comuns i en hospitals tan propers?

Qui t’informa que et tallaran el teu cos sense cap consulta prèvia per comoditat i per protocol?
Qui t’informa que la posició en la que pariràs no és la més adequada ni per a tu ni per al nadó?
Qui s’imagina que sabent la constitució de la pelvis i les necessitats físiques de moviment en la dilatació pelviana potser et trobaràs amb un equip que et negarà el teu dret a moure’t o canviar de posició?

Com pot ser que es talli prematurament el cordó umbilical o que es disfressi de solidaritat el que en realitat és un negoci, mentre se sap que la última sang porta nutrients i reserves molt importants, i que el seu pinçament prematur crea sensació d’ofec i altres efectes nocius per al nadó?

Qui ven que l’epidural treu el dolor?

El dolor de les contraccions s’oblida completament abans de les 24 hores. El dolor d’un cos manipulat i massa sovint maltractat dura tota la vida.

Deixar-nos en mans d’aquests protocols ho considero un acte d’autèntica valentia i al mateix temps d’extrema irresponsabilitat.

La por és la nostra pitjor aliada.

L’acte de donar a llum és una responsabilitat que la natura ha atorgat a la mare.

No hauríem de permetre que ens treguin els fills amb tots aquests estris i amb tota la violència que acompanya aquest procés institucionalitzat.
Si nosaltres no exigim els nostres drets ningú ho farà per a nosaltres. I crec que és a nosaltres el protegir-nos de la vulnerabilitat de la maternitat perquè aquesta no sigui viscuda com un trauma per a nosaltres i per a la societat.

Protegir els nostres infants en el naixement és quelcom que sobrepassa la família. Ha de ser un acte social i en pro dels drets humans.

I jo considero una negligència social el tracte que reben els nadons en el moment més important de la seva vida: el naixement.

22 de Maig de 2009
Maria del Puig